Història de Sant Pere Pescador

El terme municipal de Sant Pere Pescador té una extensió de 17,8 Km2 de superfície i 6 km. de platja verge i sorrenca. Es troba situat al bell mig del golf de Roses, a la comarca de l’alt Empordà. El seu litoral s’estén des de la desembocadura del riu Fluvià, al nord, fins al Grauet d’Empúries, antiga desembocadura del Fluvià, al sud. El municipi es troba a 5 ms. sobre el nivell del mar i s’alça al marge esquerre del riu Fluvià, a uns tres quilòmetres aigües amunt.

El municipi de Sant Pere Pescador té els seus orígens en l’època romana. Les restes més antigues que s’han trobat corresponen a un enterrament tardoromà del segle IV d.c. També s’han localitzat vestigis de l’existència d’una primitiva edificació religiosa que hauria estat construïda abans de la conquesta franca (s. VIII d.c.) i restes d’una necròpoli alt medieval del segle XI, coneguda com el Serradar.

La primera notícia escrita la troben en dos documents de l’any 913 en què el lloc apareix esmentat com a Villa Militiano. Els pergamins relaten un judici entre el comte d’Empúries i la comunitat de Vilamacolum, entre els límits d’aquesta darrera parròquia hi apareix l’esmentada denominació, que es continuà utilitzant acompanyada de Sancto Petro, fins a final del segle XI. El 1060 s’enregistra per primera vegada acompanyada de Piscatoris. Per a distingir-la del monestir de Sant Pere de Rodes, el qual tenia moltes possessions al terme de Sant Pere Pescador.

El primer poblament s’organitzà entorn de l’antiga església romànica. Aquest recinte, que fou fortificat, es conegué com el castell i posteriorment com la força o el fort. La muralla es bastí simultàniament a la construcció del castell, i comptava amb tres portals. Les primeres dades escrites on apareixen referències del castell daten del segle XII, aleshores es trobava sota el domini del comte del Rosselló. A partir de l’any 1310 i arran del casament entre Elionor de Requesens i Ponç de Caramany, els Caramany es convertiren en senyors directes del lloc, i hi establiren la seva residència. A partir d’aleshores, aquesta nissaga anà augmentant les propietats dins el terme. El 1370 van comprar un alberg i un pati al interior de la Força que es convertiria posteriorment en la casa pairal de la família. Comptaven també amb uns quants masos i heretats que els hi proporcionaven unes rendes immillorables.

A partir del segle XIV un important augment demogràfic va comportar l’expansió de la població fora les muralles del fort, en direcció nord ,conformant el que posteriorment es coneixeria com el barri de la Vilademont i en direcció sud, el barri de la Viladevall, el qual s’estenia fins el riu. L’eixample fou encerclat per una nova muralla de forma més o menys el•líptica, amb cinc portes d’accés que permetien entrar i sortir de la vila per les principals vies de comunicació. Dins el nou recinte es trobava la plaça major, que es convertí en el centre neuràlgic i comercial de la població: hi havia la carnisseria pública i es duien a terme les subhastes per arrendar els bens del comú.
No obstant això, el principal edifici institucional i públic de la vila, la Universitat o Casa del comú, es trobava ubicat a tocar les muralles més antigues, és a dir al Fort, al costat del portal de Santa Maria.

El municipi patí, al llarg de la història, diferents episodis de calamitats com ara les greus inundacions de 1421 i la de 1740 que provocà el canvi de recorregut del riu Fluvià i les diferents epidèmies, com la de la pesta de 1650. Tot i això, a partir del segle XVIII hi hagué un important increment demogràfic causat per l’augment de la natalitat i per l’expansió agrària afavorida pel conreu de noves terres. Però, a final del segle XIX una nova epidèmia arrasaria el municipi sobretot pel que fa a la població infantil, fou la verola. Només l’any 1871 es comptabilitzaren un centenar de víctimes. A partir de 1900, la població patí una lleu remuntada, als anys seixanta l’augment fou considerable arran de l’onada d’immigrants provinents majoritàriament de la comunitat andalusa. La segona onada important es produí uns trenta anys més tard. Aquesta vegada els nouvinguts procedien del continent africà.

Antigament, el municipi comptava amb un entorn hidrogràfic remarcable. Estava envoltat per estanys, recs, llaunes –llacunes salobres- i aigualleixos. Al nord s’estenia l’estany de Pontorrons, les llaunes i la major part dels recs; a l’est, el mar; al sud, sud-oest el riu Fluvià, actuant de termenal amb els municipis de l’Armentera i l’Escala i a l’oest s’estenia, a poca distància, l’estany de Vilamacolum. La lluita constant dels homes contra les inundacions tant del riu Muga com del Fluvià han caracteritzat aquest territori.
A partir del segle XVIII, s’iniciaren importants obres de drenatge i dessecament d’una part dels estanys i de les llacunes. El comte d’Empúries, senyor jurisdiccional de totes aquestes zones humides, cedí les noves terres recuperades al comú de la universitat. Els camps foren repartits als pagesos mitjançant establiments emfitèutics, a canvi de pagar censos anuals. Les desamortitzacions del segle XIX també van suposar l’aprofitament intensiu d’enormes superfícies de terreny que es pogueren destinar al conreu.
De fet, al llarg de la història, l’agricultura ha estat la base de l’estructura socio-econòmica del municipi. Inicialment, a l’edat mitja, en els indrets humits es conreaven grans extensions de cànem i també d’espart que eren destinats a la industria artesanal del sector tèxtil. També es cultivaven els cereals i els llegum. Mica en mica s’anaren introduint nous cultius, a partir dels segle XVIII fou el blat de moro, l’arròs i després la userda. A la segona meitat del segle XX, foren els arbres fruiters com la pomera i posteriorment el presseguer. Els beneficis i rendiments que s’obtingueren d’aquests cultius van motivar la creació, l’any 1969, de la Cooperativa Frutícola Empordà, organisme que aglutinà una part important dels fruticultors del terme.
La pesca també fou molt estesa antigament i solia compaginar-se amb el treball de pagès. Amb tot, la població amb més baixos recursos es dedicava a aquesta activitat. A prop de la costa hi havia, des del segle XVII, les botigues que eren petites construccions on els pescadors i els comerciants hi deixaven el seus arreus. Encara és vigent el topònim botigues.
Els ormejos de pesca que predominaven eren l’art, el bolitx que s’utilitzava bàsicament al riu, les nanses dedicades a la captura de la sèpia, la pesca de xarxa o tremall per la captura dels llagostins i ja més moderna fou la pesca de l’angula, que es duia a terme als canals i recs de la desembocadura del Fluvià.
Darrerament, el sector turístic ha patit un desenvolupament important. Aquest fenomen s’inicià tímidament a partir de final dels seixanta, i ha anat augmentant progressivament. El 1963 s’inicià la construcció de la primera zona residencial: la urbanització Bon Relax, també en aquesta època s’instal•laren els primers càmpings que foren l’Amfora, la Gaviota i mes tard El Rio. Actualment el municipi compta amb set instal•lacions d’aquestes característiques, a més d’un seguit d’urbanitzacions de primera i segona residència.

Autora: Marisa Roig

Si voleu més informació podeu comprar el llibre de la Marisa sobre la història de Sant Pere Pescador a les llibreries del poble.